El mar dins una caracola

Fa gairebé un mes que en R., cada dia en arribar a l'escola, porta a la classe dos o tres cargols petits, que ha recollit amb la mare just abans d'entrar.

Els primers dies els vam tenir a la classe -com us agrada cantar el "Cargol treubanya" i dona'ls-hi enciam! M'encanta poder veure les vostres cares d'emoció quan veieu sortir les banyes i el posat ben estrany que feu quan us deixen les babes a sobre la mà...-. Al cap d'uns dies, però, els vam retornar al seu "hàbitat natural".

Tot i així, en R. ha continuat portant cargolets cada dia al matí. M'hi acosto a ell, ens fem un petó de bon dia i, ben orgullós, m'ensenya el seu "tresor". Vaig pensar, llavors, que els podria treure al jardí, per a què els poguessin mirar quan sortíssin a jugar fora.

Avui ha arribat amb la mare i, un dia més, ha portat dos cargols. Però... ohhh... quina sorpresa! Un dels cargols no era cargol. Era una caracola molt, molt, molt petita, tan petita com una llentia.

En R. m'ha mirat, m'hi ha acostat la caracola i m'ha dit: "Se sent el mar..."

Jo no he pogut fer res més que emocionar-me...