Quan la feina cobra sentit...

Si li dic educaEMOció és per alguna cosa!

Durant dos cursos he tingut el mateix grup de nens i nenes a l’Escola Bressol. He compartit el dia a dia amb ells, i també ho he fet amb les seves famílies. Al juliol van plegar i aquest curs han començat una nova etapa a “l’escola de grans”.

Tot i que marxen, sempre he intentat no perdre el contacte per complet i m'agrada anar sabent de tant en tant què és de les seves vides. Des que vam iniciar el curs ara al setembre han vingut a veure’ns alguns dels peques; i també he rebut e-mails d’algunes famílies que ens expliquen com els hi va a l’escola nova i ens diuen que ens enyoren i que encara parlen de nosaltres.

- “Mami soy bebé, quiero ir al otro cole por favor!!”;
- Ella s’enrecorda molt de vosaltres, doncs té la foto de final de curs al costat del llit i cada cop quan se’n va a dormir, repeteix el nom de cada una;
- En M. als matins sempre diu: Mira! el cotxe de la N.!;
- Us trobem molt i molt a faltar, doncs quan diu el vostre nom fa aquella carona d’emoció...;
- La G. agafa el telèfon i fa veure que et truca i t'explica coses del cole nou i despres et fa un petó , fa una gràcia, es pensa que algun dia junt amb la R. apareixereu al cole de grans;
- ...

Ahir a la tarda va venir l’A. a veure’m amb la seva mare. M’encanten aquestes visites sorpresa! Després de fer-li un petó ben gran i de xerrar una miqueta, la mare em va preguntar si em podia comentar dos temes que li neguitejaven una mica. Vam xerrar una estona i vam intercanviar idees sobre allò que creiem què era millor.

Quan ens vam acomiadar em vaig quedar amb una sensació ben estranya. M’havia demanat consell a mi! Guauuu! Qui sóc jo per donar consells? Se’m va fer tan estrany... i a la vegada em va omplir tant! No és el fet d'allò que jo li pugui dir o deixar de dir, és el fet de -havent plegat de l’escola- comptar encara amb la meva opinió! És el fet que ella sàpiga que pot comptar amb mi, que pot venir sempre que vulgui. Els meus horaris de visita no són els dimarts de 18h a 19h, com passa a “l’escola gran”. Per compartir, per xerrar... jo no tinc horaris! Què bé em sento d’haver pogut transmetre-li aquest sentiment!

I després, arribo a casa, obro el correu, i em trobo un nou e-mail d’una altra mare que m’explica com li va al P. aquest curs, i ens agraeix tot el que hem fet pel seu fill i per la familia. Transcric un trosset que m’ha arribat al cor:

“Gràcies de debó, ja sabem que és la vostra feina però les coses es poden fer de moltes formes i la vostra forma ha sigut la millor”

Si algun dia dubto de la meva feina, recordeu-me que ho tinc ben fàcil: només cal que rellegeixi tots aquests trossets de vida compartida!!

Dont' worry, be sheep

Mai hagués pensat que formar part d’un ramat em faria tanta il·lusió!!!

Però és clar, és que aquest no és un ramat qualsevol: és el nostre RAMAT!! Un ramat ple d'ovelletes que fan que el dia a dia a la feina sigui diferent, tingui alguna cosa especial.

I és que la feina que tenim no sempre és fàcil però, per sort, sempre acabes trobant una ovella o una altra que t’acaba treient un somriure, que t’ajuda, que t’anima, que t’escolta, que et fa riure… Cadascuna a la seva manera, cada ovella és especial.

En fi, que entre totes et tornen a recordar, per si en algun moment se t’havia oblidat, que formar part d’aquest ramat és meravellós.

Perquè, encara que pugui semblar exagerat, estar bé a la feina és un aspecte primordial a la vida, i jo tinc aquesta sort. I em sento afortunada! Afortunada de comptar amb unes compis com les que tinc. Afortunada de poder aixecar-me cada matí pensant que, tot i que hi ha dies que fa molta mandra anar-hi, estaran elles allà.

I, encara que hi hagi a qui li pugui sobtar que anem sempre totes juntes amunt i avall, és aquest, precissament, el secret del nostre ramat. Perquè durant aquestes estones xerrem, compartim, ens coneixem i , poc a poc, ens estimem una mica més.

Si vols ser feliç a la vida, ja ho saps: don’t worry, be sheep!!

Se acabó el pastel

Avui ens hem ajuntat les dues classes de Grans per celebrar l'aniversari de la S. Després de bufar les espelmes i cantar amb molt d'entusiasme, les mestres ens hem posat a tallar i repartir un tros de pastís a cada infant. Quan tots teníen el seu trosset i ens hem disposat a agafar-ne un per nosaltres, en G. ens ha cridat tot exaltat:

- Noooo, que no és per vosaltres!!!

- I per què no? - li hem dit estranyades

- Perquè no sou nens

- I perquè no som nens no podem menjar pastís???

- Nooo, perquè... emmm... -en G. ha dubtat una mica abans de dir la seva resposta- perquè... perquè... és que vosaltres sou "senyus"!

Apa! mira tu quina resposta... A vegades sembla que, pels infants, les "senyus" pertanyem a una espècie ben rara i única al món (que a sobre no menja pastís). Esperem que almenys no sigui una espècie en extinció!

La difícil tasca de fer de mestra

A vegades a l'escola, intentant fer de companya, de metgessa, de psicòloga, d'amiga, de jardinera, d'electricista, de dibuixant, de ballarina, de mediadora, de cantant, d'escriptora, de consellera, de documentalista, d'animadora, de relacions públiques... dels pares, de les mares, dels avis i les àvies, de les cangurs, dels tiets i de les tietes... se t'oblida que en realitat la teva feina és ser mestra dels infants.

El mar dins una caracola

Fa gairebé un mes que en R., cada dia en arribar a l'escola, porta a la classe dos o tres cargols petits, que ha recollit amb la mare just abans d'entrar.

Els primers dies els vam tenir a la classe -com us agrada cantar el "Cargol treubanya" i dona'ls-hi enciam! M'encanta poder veure les vostres cares d'emoció quan veieu sortir les banyes i el posat ben estrany que feu quan us deixen les babes a sobre la mà...-. Al cap d'uns dies, però, els vam retornar al seu "hàbitat natural".

Tot i així, en R. ha continuat portant cargolets cada dia al matí. M'hi acosto a ell, ens fem un petó de bon dia i, ben orgullós, m'ensenya el seu "tresor". Vaig pensar, llavors, que els podria treure al jardí, per a què els poguessin mirar quan sortíssin a jugar fora.

Avui ha arribat amb la mare i, un dia més, ha portat dos cargols. Però... ohhh... quina sorpresa! Un dels cargols no era cargol. Era una caracola molt, molt, molt petita, tan petita com una llentia.

En R. m'ha mirat, m'hi ha acostat la caracola i m'ha dit: "Se sent el mar..."

Jo no he pogut fer res més que emocionar-me...

Soy maestra luego, soy feliz

Avui hem sortit amb els infants a prop de l'escola. Ha estat una hora plena de petits moments d'aquells que no s'obliden. Una hora que hem pogut disfrutar plenament sense un temps i un espai limitats.

La il·lusió inicial en recollir fulles tots plegats per portar després un trocet de natura real i viscuda a la classe...

La passió per la descoberta d'un miler de formigues que corren per sobre el fullam...

L'entusiasme per veure passar un avió que va: lluny? endavant? amb destí: les colxonetes? l'esport català?...

L'emoció per veure un tren que para a l'estació i que reprèn novament la marxa. Un tren de rodalies que tants cops hem vist darrerament en un conte i que per fi hem pogut veure en viu i en directe!

La curiositat per saber què fa un gos furgant amb tant d'interés la terra...

El diàleg impacient que inicien una vegada i una altra per explicar tot el que els hi està passant, tot el que estan descobrint...

La llibertat de còrrer, de cridar, d'estirar-nos sobre la gespa i fer-nos pessigolles...

Els infants em meravellen dia rere dia, i crec q ho faran sempre.

Gràcies, petits i petites, per aquest dilluns inoblidable ple d'aventures i entreteniment!!!

Ets un sol!

Era setembre i no feia ni un mes que havíem començat l'escola...

Feia una tarda ben blava i el sol brillava ben fort sobre el jardí. En P. consolava amb carícies a una de les petites que plorava desconsoladament. Jo m'hi vaig acostar a ell i li vaig dir: "P., ets un sol!". Ell em va mirar amb un posat entre estrany i divertit, va assenyalar cap al cel i em va dir: "noooo, si el Sol està allà...!!"