Si li dic educaEMOció és per alguna cosa!
Durant dos cursos he tingut el mateix grup de nens i nenes a l’Escola Bressol. He compartit el dia a dia amb ells, i també ho he fet amb les seves famílies. Al juliol van plegar i aquest curs han començat una nova etapa a “l’escola de grans”.
Tot i que marxen, sempre he intentat no perdre el contacte per complet i m'agrada anar sabent de tant en tant què és de les seves vides. Des que vam iniciar el curs ara al setembre han vingut a veure’ns alguns dels peques; i també he rebut e-mails d’algunes famílies que ens expliquen com els hi va a l’escola nova i ens diuen que ens enyoren i que encara parlen de nosaltres.
- “Mami soy bebé, quiero ir al otro cole por favor!!”;
- Ella s’enrecorda molt de vosaltres, doncs té la foto de final de curs al costat del llit i cada cop quan se’n va a dormir, repeteix el nom de cada una;
- En M. als matins sempre diu: Mira! el cotxe de la N.!;
- Us trobem molt i molt a faltar, doncs quan diu el vostre nom fa aquella carona d’emoció...;
- La G. agafa el telèfon i fa veure que et truca i t'explica coses del cole nou i despres et fa un petó , fa una gràcia, es pensa que algun dia junt amb la R. apareixereu al cole de grans;
- ...
Ahir a la tarda va venir l’A. a veure’m amb la seva mare. M’encanten aquestes visites sorpresa! Després de fer-li un petó ben gran i de xerrar una miqueta, la mare em va preguntar si em podia comentar dos temes que li neguitejaven una mica. Vam xerrar una estona i vam intercanviar idees sobre allò que creiem què era millor.
Quan ens vam acomiadar em vaig quedar amb una sensació ben estranya. M’havia demanat consell a mi! Guauuu! Qui sóc jo per donar consells? Se’m va fer tan estrany... i a la vegada em va omplir tant! No és el fet d'allò que jo li pugui dir o deixar de dir, és el fet de -havent plegat de l’escola- comptar encara amb la meva opinió! És el fet que ella sàpiga que pot comptar amb mi, que pot venir sempre que vulgui. Els meus horaris de visita no són els dimarts de 18h a 19h, com passa a “l’escola gran”. Per compartir, per xerrar... jo no tinc horaris! Què bé em sento d’haver pogut transmetre-li aquest sentiment!
I després, arribo a casa, obro el correu, i em trobo un nou e-mail d’una altra mare que m’explica com li va al P. aquest curs, i ens agraeix tot el que hem fet pel seu fill i per la familia. Transcric un trosset que m’ha arribat al cor:
“Gràcies de debó, ja sabem que és la vostra feina però les coses es poden fer de moltes formes i la vostra forma ha sigut la millor”
Si algun dia dubto de la meva feina, recordeu-me que ho tinc ben fàcil: només cal que rellegeixi tots aquests trossets de vida compartida!!
Durant dos cursos he tingut el mateix grup de nens i nenes a l’Escola Bressol. He compartit el dia a dia amb ells, i també ho he fet amb les seves famílies. Al juliol van plegar i aquest curs han començat una nova etapa a “l’escola de grans”.
Tot i que marxen, sempre he intentat no perdre el contacte per complet i m'agrada anar sabent de tant en tant què és de les seves vides. Des que vam iniciar el curs ara al setembre han vingut a veure’ns alguns dels peques; i també he rebut e-mails d’algunes famílies que ens expliquen com els hi va a l’escola nova i ens diuen que ens enyoren i que encara parlen de nosaltres.
- “Mami soy bebé, quiero ir al otro cole por favor!!”;
- Ella s’enrecorda molt de vosaltres, doncs té la foto de final de curs al costat del llit i cada cop quan se’n va a dormir, repeteix el nom de cada una;
- En M. als matins sempre diu: Mira! el cotxe de la N.!;
- Us trobem molt i molt a faltar, doncs quan diu el vostre nom fa aquella carona d’emoció...;
- La G. agafa el telèfon i fa veure que et truca i t'explica coses del cole nou i despres et fa un petó , fa una gràcia, es pensa que algun dia junt amb la R. apareixereu al cole de grans;
- ...
Ahir a la tarda va venir l’A. a veure’m amb la seva mare. M’encanten aquestes visites sorpresa! Després de fer-li un petó ben gran i de xerrar una miqueta, la mare em va preguntar si em podia comentar dos temes que li neguitejaven una mica. Vam xerrar una estona i vam intercanviar idees sobre allò que creiem què era millor.
Quan ens vam acomiadar em vaig quedar amb una sensació ben estranya. M’havia demanat consell a mi! Guauuu! Qui sóc jo per donar consells? Se’m va fer tan estrany... i a la vegada em va omplir tant! No és el fet d'allò que jo li pugui dir o deixar de dir, és el fet de -havent plegat de l’escola- comptar encara amb la meva opinió! És el fet que ella sàpiga que pot comptar amb mi, que pot venir sempre que vulgui. Els meus horaris de visita no són els dimarts de 18h a 19h, com passa a “l’escola gran”. Per compartir, per xerrar... jo no tinc horaris! Què bé em sento d’haver pogut transmetre-li aquest sentiment!
I després, arribo a casa, obro el correu, i em trobo un nou e-mail d’una altra mare que m’explica com li va al P. aquest curs, i ens agraeix tot el que hem fet pel seu fill i per la familia. Transcric un trosset que m’ha arribat al cor:
“Gràcies de debó, ja sabem que és la vostra feina però les coses es poden fer de moltes formes i la vostra forma ha sigut la millor”
Si algun dia dubto de la meva feina, recordeu-me que ho tinc ben fàcil: només cal que rellegeixi tots aquests trossets de vida compartida!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario