lunes, 3 de noviembre de 2008

Soy maestra luego, soy feliz

Avui hem sortit amb els infants a prop de l'escola. Ha estat una hora plena de petits moments d'aquells que no s'obliden. Una hora que hem pogut disfrutar plenament sense un temps i un espai limitats.

La il·lusió inicial en recollir fulles tots plegats per portar després un trocet de natura real i viscuda a la classe...

La passió per la descoberta d'un miler de formigues que corren per sobre el fullam...

L'entusiasme per veure passar un avió que va: lluny? endavant? amb destí: les colxonetes? l'esport català?...

L'emoció per veure un tren que para a l'estació i que reprèn novament la marxa. Un tren de rodalies que tants cops hem vist darrerament en un conte i que per fi hem pogut veure en viu i en directe!

La curiositat per saber què fa un gos furgant amb tant d'interés la terra...

El diàleg impacient que inicien una vegada i una altra per explicar tot el que els hi està passant, tot el que estan descobrint...

La llibertat de còrrer, de cridar, d'estirar-nos sobre la gespa i fer-nos pessigolles...

Els infants em meravellen dia rere dia, i crec q ho faran sempre.

Gràcies, petits i petites, per aquest dilluns inoblidable ple d'aventures i entreteniment!!!

2 comentarios:

Noemí dijo...

Lástima que cuando crecemos perdamos esta capacidad de maravillarnos y sorprendernos con todo como ellos, verdad? ;-)

Yo dijo...

Sí, lástima, lástima! Suerte que trabajar con ellos te permita seguir maravillándote a su lado!