sábado, 16 de mayo de 2009

¿Qué tienen las miradas?


Ahora que llega el veranito y el sol comienza a molestar, la gente empieza a ponerse gafas de sol. Cuando tengo una conversación con alguien que lleva las gafas de sol puestas me resulta bastante incómodo no ver su mirada. Me cuesta saber si me está escuchando de verdad, qué me está queriendo transmitir, cuál es su reacción ante mis palabras, si sus respuestas son sinceras... Puedo mirar su boca (a parte de que me encantan las bocas, éstas dicen muchas cosas según como se mueven), pero no es lo mismo que una mirada. Y es más, si yo también llevo las gafas de sol puestas, me siento incómoda conmigo misma y me las quito para seguir charlando con naturalidad. A veces una mirada dice muchas más cosas que una larga explicación, no creeis?
Siempre he pensado que si tuviera que perder algún sentido que, por favor, no fuera la vista. Podría vivir sin oír, pero no sin mirar…
---------------------------------------------------------------

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que nok em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.
Miquel Martí i Pol

7 comentarios:

Your sister dijo...

Siempre me pregunto cómo se debe imaginar las cosas una persona ciega de nacimiento. Una persona que pierda la vista después, puede imaginarse las cosas que toca, huele y oye, porque tiene recuerdos, pero ¿y alguien que no ha visto nunca? su mundo tiene que ser totalmente distinto... es un tema que me viene a la mente muchas veces, porque se me hace muy difícil pensar en un mundo sin imágenes.
Una amiga tiene un amigo que es ciego al que le gusta mucho viajar. La idea me parece curiosa, imagínate (fíjate en el verbo "imaginar" que viene de "imagen", por cierto) viajar sin ver los países a los que vas.

Yo dijo...

Sí, es raro eso de imaginar. Porque... ¿cómo debe imaginar un ciego?
Cuando viaja, debe conocer las ciudades... ¿por las conversaciones que mantenga, por los olores, por los sonidos...?
No sé si habrá algún libro escrito por algún ciego que nos hiciera comprender mejor su "visión" del mundo

Núr dijo...

He arribat aquí de retruc d'un altre bloc.

Conec perfectament aquesta sensació que expliques de les ulleres de sol. No m'agrada que la gent em parli amb les ulleres de sol, tot i que sóc força tolerant. En canvi, jo sempre que xerro amb les ulleres posades em sento molt estranya: sóc molt expressiva amb la cara i especialment amb la mirada, i sé que amb les ulleres de sol es perd bona part del missatge que envio... Per això, sovint acabo traient-me-les!

El poema és fantàstic! :)

Yo dijo...

Hola Núr! I benvinguda al bloc!

M'agrada saber que no sóc l'única que se sent estranya parlant amb les ulleres de sol posades ;)

L'altre dia anava amb una amiga al cotxe i vam iniciar una conversa més "profunda", per dir-ho d'alguna manera. De cop em diu cridant, "ai, espera, q em trec les ulleres!" (s'havia llegit el post uns dies abans). Em va donar per riure i la conversa profunda la vam haver de deixar per un altre dia ;)

Núr dijo...

hahahaha! Que bo! Un detall per part de la teva amiga, prò quina «trencada de moment», no?? hihihihi

Assumpta dijo...

Hola!! :-)

Vinc en un salt des del post d'en XeXu :-)

Estic totalment d'acord amb això que dius de les ulleres de sol. Molesta molt. Però si és a un exterior encara ho puc comprendre, el que no entenc és la gent que va per interiors amb les ditxoses ulleres de sol i que no hi ha manera de veure'ls la mirada...

El poema de Miquel Martí Pol és magnífic. Una meravella com tants i tants d'ell. M'agrada moltíssim... I quina raó té!! Salveu-me els ulls...

Yo dijo...

Hola Assumpta!! I benvinguda!! Porto gairebé un mes de retard... no m'hi havia fixat que havies comentat el post, aix! Gràcies per fer-ho ;)

I sí, com tu dius, als espais interiors encara molesta més, què voldrà amagar tota aquesta gent??