
Ahora que llega el veranito y el sol comienza a molestar, la gente empieza a ponerse gafas de sol. Cuando tengo una conversación con alguien que lleva las gafas de sol puestas me resulta bastante incómodo no ver su mirada. Me cuesta saber si me está escuchando de verdad, qué me está queriendo transmitir, cuál es su reacción ante mis palabras, si sus respuestas son sinceras... Puedo mirar su boca (a parte de que me encantan las bocas, éstas dicen muchas cosas según como se mueven), pero no es lo mismo que una mirada. Y es más, si yo también llevo las gafas de sol puestas, me siento incómoda conmigo misma y me las quito para seguir charlando con naturalidad. A veces una mirada dice muchas más cosas que una larga explicación, no creeis?
Siempre he pensado que si tuviera que perder algún sentido que, por favor, no fuera la vista. Podría vivir sin oír, pero no sin mirar…
---------------------------------------------------------------
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que nok em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.
Miquel Martí i Pol